dilluns, juliol 28, 2014

El principal objetivo en Gaza son los civiles
Entrevista en Rebelión.org por Enric Llopis


Sota les bombes de Gaza.
Xavi Sarrià a Vilaweb.


Sona l'Skype. David em truca des de Gaza. 'Fa un dia estranyament blau', diu. 'És curiós --continua--, ací entre palmeres i cases baixes, els paisatges em recorden València.' M'alegra escoltar-lo. Estàvem preocupats per ell. Fa dos mesos i mig que és a la franja preparant el seu nou documental. Els bombardeigs l'han agafat per sorpresa i s'ha quedat atrapat en aquest petit territori. Com quasi dos milions de persones durant els vuit anys de blocatge il·legal. 

David s'ha convertit en un dels pocs testimonis que supleixen sobre el terreny la falta de corresponsals internacionals. Parlem de novetats d'ací i d'allà i de sobte em talla: 'Un F16!' 'Tot això és molt bèstia', explica. 'Vaixells, tancs, "drones", helicòpters...'. Diu que se senten impactes de dia, però que de nit és un infern. Les bombes cauen sobre els edificis precaris. En dues jornades han deixat més de vuitanta morts i sis-cents ferits. No els ve de nou. L'operació israeliana de l'any 2009 va costar la vida de més de mil tres-cents i la del 2012, de cent seixanta més. La majoria civils. 'Però la gent no se'n lamenta', afegeix. 'Hem de perseverar', li diuen uns veïns acostumats a les males notícies. I m'explica que les famílies són com xarxes que es protegeixen entre elles. Per força, pense. 'Quan es mor un xiquet en naix un altre. Quan un es queda orfe, el recull el seu oncle', continua ell. I em conta més anècdotes que trenquen clixés. 'Saps que malgrat tot hi ha un índex d'alfabetització del 93%?' Ara m'envia un enllaç amb fotografies preses per ell mateix just abans dels bombardeigs. Instants de supervivència combatuda amb resiliència. 

Em torna a tallar. 'Un coet!', exclama. És un dels projectils que llancen les milícies palestines en aquest conflicte del tot desigual. 'Va cap al mar!' Es veu que l'han disparat cap als vaixells de guerra israelians. 'M'hauré d'apartar de la finestra. L'exèrcit no tardarà a respondre.' I aleshores aquella sensació de traspassar encara més la pantalla dels telenotícies. Aquella por de patir la desgràcia de prop. Aquella empatia que et recorda que hi ha indrets on la vida val menys que la bala que et mata. Ho va dir Galeano parlant dels invisibles de l'altra banda del món. Però es podria referir als de la nostra Mediterrània. Allí, entre palmeres i cases baixes, desenes de persones moriran aquesta nit sota les bombes. David m'ho explicarà demà. Amb la mateixa veu d'avui. Espere.

Entrevista en Radio 3 sobre la vida en Gaza.
Programa Coordenadas dirigido por Esther Ferrero.
 

Gaza.


dimecres, juliol 23, 2014


Gaza, la vida continúa
 


Levante-EMV:

123 imágenes de amor y guerra en Gaza:
https://www.flickr.com/davidsegarra/

dissabte, maig 10, 2014

Breu crònica de Gaza


Entre els deserts del Negev i el Sinai ha florit durant mil·lennis l'oasi de Gaza. Una de les ciutats més antigues en una de les terres més disputades. El seu símbol és el Fènix​​. Palestina reneix permanentment dels seus focs i cendres.


Els seus gairebé dos milions d'habitants viuen tancats hermèticament per mar, terra i aire. Els analitzen satèl·lits des del negre espai. Els observen caces bombarders F-16, avions no tripulats i globus de vigilància des dels cels. Els volten vaixells de guerra al mar. 
Els vigilen les vintiquatre hores del dia franctiradors, blindats, tancs i torres de control robotitzades.


En arribar la primavera, els llauradors llauren les seues terres, els pescadors pesquen al mar i els joves preparen els seus exàmens. Les mares i els pares tenen cura i eduquen els seus fills. I els vells tenen cura de tots. També de les històries.


I cada matí, s'escolta la crida a l'
oració, el cant dels ocells, les rialles dels xiquets, les turbines dels caces, la dolçaina i el tabal dels músics que anuncien casaments i l'ocasional soroll d'un cotxe, un ruc o un venedor ambulant.


D'aquesta manera, la gent neix, s'enamora, estudia, aprèn, creix i mor. I cada acte vital és un esforç suprem. Perquè a Gaza cada pas pot ser l'últim.


Així, cada dia, cada matí i cada nit, donen gràcies a la vida.





Gaza. Maig 2014.


La vida continua. 123 imatges d'amor i guerra:
https://www.flickr.com/photos/davidsegarra/ 

Breve crónica de Gaza


Entre los desiertos del Negev y el Sinaí ha florecido durante milenios el oasis de Gaza. Una de las ciudades más antiguas en una de las tierras mas disputadas. Su símbolo es el Fénix. Palestina renace permanentemente de sus fuegos y cenizas.

Sus casi dos millones de habitantes viven encerrados herméticamente por mar, tierra y aire. Los analizan satélites desde el negro espacio. Los observan cazabombarderos F16, aviones no tripulados y globos de vigilancia desde los cielos. Los cercan barcos de guerra en el mar. Los vigilan las veinticuatro horas del día francotiradores, blindados, tanques y torres de control robotizadas.

Al llegar la primavera, los campesinos labran sus tierras, los pescadores faenan en el mar y los jóvenes preparan sus exámenes. Las madres y los padres cuidan y educan a sus hijos. Y los viejos cuidan de todos. También de las historias.

Y cada mañana, se escucha el llamado al rezo, el canto de los pajaros, las risas de los niños, las turbinas de los cazas, la dulzaina y el tambor de los músicos que anuncian bodas y el ocasional ruido de un coche, un burro o un vendedor ambulante.

De esta manera, la gente nace, se enamora, estudia, aprende, crece y muere. Y cada acto vital es un esfuerzo supremo. Porque en Gaza cada paso puede ser el último.

Así, cada día, cada mañana y cada noche, dan gracias a la vida.


Gaza. Mayo 2014.

La vida continúa. 123 imágenes de amor y guerra.
https://www.flickr.com/photos/davidsegarra/ 














dimarts, març 12, 2013

El nostre.


dimecres, març 06, 2013

Els somnis de Chávez, els nostres somnis.

Avui que Chávez s'ha mort, i s'ha mort en pau, cal fer memòria del seus somnis. Somnis que són els nostres. Els dels qui vam perdre les batalles a la nostra terra, des del 1707 fins al 1939. Els dels qui van perdre les batalles des del 1492 fins fa ben poc. Els somnis de Basset, de Bolívar, de Companys i Macià, els somnis d'Allende, els somnis de Guillem. Avui germinen i són vius. Caminant per Amèrica, terra dels lliures.

Recordem. L'Amèrica Llatina al anys vuitanta. Les nacions supervivents de les brutals dictadures imposades a mata-degolla resten sota la doctrina del xoc. Privatitzacions, acomiadaments, emigració, violència i pobresa a tot arreu. Veneçuela és considerada l'oasi: rica, democràtica i pacífica. El mirall esclata dramàticament el 1989 quan es produeix el Caracazo, la rebel·lió espontània i massiva contra les polítiques neoliberals del Fons Monetari Internacional. Les masses de les faveles, els barris, baixen a la ciutat a prendre per la força tot allò que els han furtat durant segles. El govern de Carlos Andrés Pérez envia l'exèrcit a controlar les revoltes. Tres mil veneçolans, pel cap baix, són assassinats en un bany de sang avalat pels governs de Bush pare i de Felipe González. És el detonant pel moviment bolivarià. Chávez, els militars nacionalistes i l'esquerra juren que passaran a l'acció contra el sistema.

Després de dues insurreccions fracassades i tres anys a les presons, l'aliança entre els militars patriotes i l'esquerra disposa d'una popularitat sense precedents. Els analistes coincideixen a dir que els bolivarians han obtingut l'hegemonia als cors i les ments del poble veneçolà. Amnistiats per la pressió popular i sense mitjans econòmics, obtenen un extraordinari 56,2% de vots a les eleccions presidencials del 1998. El bipartidisme s'esfondra. Els grans poders nacionals i internacionals se sacsegen, però estan segurs que Chávez és tan solament un altre populista fàcilment controlable. Discursos i paraules boniques. Fum, pensa el Poder. A València un petit grup d'amics ens comencem d'enamorar de Veneçuela. Des del primer moment i contra tothom, confiem plenament en la sinceritat del moviment. Durant anys es riuen de nosaltres. Que riguen, doncs.

La primera mesura és una consulta al poble en un procés constituent per a construir la nova república entre tots. Una nova constitució que es declara profundament independentista, llatinoamericanista, democràtica i en favor de la justícia social. Lletra morta, pensen els de sempre. 71,78% d'aprovació en referèndum.

Contava Chávez que en les primeres recepcions del nou govern amb les forces econòmiques va viure una experiència d'allò que és veritablement el poder. Es va reunir amb l'home més ric de Veneçuela i aquest el va felicitar per la nova presidència i li va oferir tot el suport del seu imperi empresarial mediàtic i polític. Quan s'acomiadaren li lliurà una noteta. Quan Chávez la va llegir hi va veure una llista de noms. La llista de ministres que el poder volia. Aquesta nota va acabar a la paperera. La guerra començava.

Llei de terres, llei d'hidrocarburs. Control dels latifundistes, control de les multinacionals. El canvi era real. No tardà gaire a esclatar la reacció del poder. Dimonització dels mitjans, sabotatge de tots els nivells de l'estat. I l'11 d'abril del 2002 franctiradors de la CIA assassinen xavistes i antixavistes que es manifestaven al carrer. L'alta jerarquia militar, econòmica i eclesial i els governs de Bush fill i José María Aznar executen un cop d'estat. Chávez és detingut pels colpistes i el seu govern entra en la clandestinitat. Es deroga la constitució, el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Es tanca la televisió pública. S'autojuramenta com a nou president el president dels empresaris, Pedro Carmona. És la fi de la democràcia. El pla ha eixit millor que no es preveia. En vint-i-quatre hores tot el govern ha estat desmantellat. Com el 1989, les masses pobres dels barris, sense líders, ixen al carrer en massa. S'adrecen cap a les bases militars. Exigeixen, indignats, el retorn del president i la democràcia. I es fa el miracle. Els militars no utilitzen les armes contra el poble. Contra tot pronòstic, els oficials mitjans i les tropes s'uneixen a les masses i giren la força contra els generals colpistes. En només quaranta-vuit hores el colp d'estat ha estat neutralitzat i el president rescatat. Es reprèn el fil constitucional i torna l'estat de dret. Salvador Allende i Lluís Companys, al dellà de la Història, s'admiren i s'enorgulleixen del poble veneçolà. Els seus somnis germinen en llunyanes terres. A València, amb el company Vicent, rebem la notícia per ma mare. No ens ho podem creure. Veneçuela és una terra de miracles. Algun dia la nostra terra també ho serà, somniem desperts.

La Història continua. El 2003 una vaga empresarial malmet l'economia. El poble i el govern resisteixen i es recupera la producció petroliera de les mans de les elits. La primera reserva mundial d'hidrocarburs passa a les mans de la nació veneçolana. El 2004 l'oposició utilitza el nou mecanisme constitucional: el referèndum revocatori. Chávez el guanya amb el 59,1% de vots. Després de sis anys de resistència, pot començar a governar. Els primers plans són Barrio Adentro i Misión Robinson per a eradicar-hi l'analfabetisme i estendre la sanitat pública als sectors majoritaris. Així començarà a governar el govern bolivarià. Comencem a viatjar a Veneçuela per conèixer-la de primera mà.

El 2013, quinze anys després de l'arribada del moviment bolivarià al govern, l'Amèrica Llatina i Veneçuela mostren un rostre completament diferent. Són lluny les dictadures, l'emigració massiva, les privatitzacions, les revoltes i el caos. Ha nascut Telesur per a equilibrar CNN i TVE. Han sorgit l'Aliança Bolivariana per les Amèriques, UNASUR i la CELAC com a alternatives a l'OEA i l'ALCA. L'ONU felicita Veneçuela per haver complert les fites del mil·lenni. El creixement econòmic de l'any es preveu del 6%. El producte interior s'ha triplicat en aquests deu anys. La pobresa s'ha reduït a menys de la meitat. MERCOSUR, que agrupa el Brasil, l'Argentina i l'Uruguai, ja és la cinquena economia mundial. Sí, la cinquena economia mundial. Ja són lluny les repúbliques bananeres, el populisme i l'emigrant 'sudaca'. L'Amèrica Llatina és avui l'únic pol al planeta que uneix sobirania, justícia social, democràcia, pau i prosperitat creixent. Però tot això no és res al costat del dret de ser éssers humans lliures. I és ací on un parell de valencians fa anys que vivim compartint els destins, els patiments i els anhels del poble de Veneçuela.

Aquesta Amèrica Llatina ha viscut una llarga nit de cinc-cents anys. Una nit de foc, tenebres i barbàrie iniciada el 1492. Cinc segles de foscor, esclavitud, guerra i humiliació, en què la resistència dels pobles americans no ha cessat mai. Hi ha en aquesta part del món, però, una nació doblement miraculosa. No és per atzar que les dues independències d'Amèrica, la del segle XIX i la del segle XXI, van nàixer a Veneçuela. Bolívar va alliberar fa dos segles el continent del jou del Regne d'Espanya. Però és Chávez qui ha pogut veure com s'acomplien i es materialitzaven els somnis d'independència i justícia social en una Amèrica Llatina lliure.

Els somnis de Guicaipuro, de Bolívar, de Martí, del Che, d'Allende, de Basset, de Macià, de Companys i de Guillem avui són vius a l'Amèrica Llatina. Aquests somnis nostres, els dels avantpassats nostres, els dels perdedors de sempre. Els somnis que somniem per a la nostra terra els hem poguts viure a Veneçuela. Li devem això, a Chávez. Li ho devem, especialment, al poble més humil de Veneçuela. Ens ha mostrat el camí. I hem après que dels qui es moren per la vida no en podem dir morts.

Escrit la nit del 5 de març de 2013 al barri del Guarataro, Caracas. Sentint el piano de Carles Santos i les dolçaines i gaites de Vinaròs que ploren la mort. Mentrestant, fora al carrer milers de veus clamen al cel i a la terra. La vida continua.

David Segarra, documentalista valencià.

dimarts, febrer 05, 2013

Hamdulilah

Las Cebras de Gaza.


Inshalah

Las cebras de Gaza.


Hayat

Las cebras de Gaza


Silenci

John Zerzan 

Traducció molt ràpida al valencià-català (I per ser revisada profundament) del text original anglés.

El silenci solia ser, en diversos graus, un mitjà d'aïllament. Ara és l'absència de silenci que funciona per fer del món d'avui buit i l'aïllat. Les seues reserves han estat envaïdes i empobrides. La màquina marxa endavant a nivell mundial i el silenci és el lloc on el soroll encara no ha penetrat.

La civilització és una conspiració de soroll, dissenyat per cobrir els silencis incòmodes. El silenci que honra Wittgenstein entén la pèrdua de la nostra relació amb ell. Aquest present sense silenci és un temps d'evaporació de la capacitat de concentració, d'erosió d'un pensament crític i una capacitat disminuïda per les experiències sentides. El silenci, com la foscor, és difícil d'aconseguir, però la ment i l'esperit necessita el seu suport.

És cert que hi ha moltes i variades parts de silenciar. Hi ha silencis imposats o voluntariss de por, de dolor, conformitat, complicitat (per exemple, la conscienciació sobre la SIDA "Silenci = Mort" formulació), que són sovint estats interrelacionats. I la natura ha sigut progressivament silenciada, tal com es documenta en el profètic Silent Spring de Rachel Carson. La naturalesa no pot ser definitivament silenciada, però, potser per això alguns pensen que ha de ser destruïda. "Hi ha hagut un silenciament de la natura, incloent la nostra pròpia naturalesa", va concloure Heidegger, [1] i hem de deixar que el silenci, com a silenci, parle. Després de tot, encara segueix sent més eloqüent que les paraules.

No hi haurà alliberament dels éssers humans sense la resurrecció de la naturalesa i el silenci és molt pertinent a aquesta afirmació. El gran silenci de l'univers genera una admiració silenciosa, sobre el qual el romà Lucreci medità en el segle primer abans de Crist: "En primer lloc, contemplar el color clar i pur del cel, i tot el que conté dins seu: les estrelles errants per tot arreu, la lluna, el sol i la seva llum amb la seva brillantor incomparable. Si tots aquests objectes sel's aparegueren als mortals avui dia, per primera vegada, si aparegueren als seus ulls de sobte i de manera inesperada, que podria citar un que fòra més meravellós que aquesta totalitat, la qual la imaginació de l'home no s'hauria atrevit a concebre? "[2]

A sota, a la terra, la natura és plena de silencis. L'alternança de les estacions és el ritme del silenci, el silenci de la nit descendeix sobre el planeta, encara que molt menys ara. Les parts de la naturalesa semblen grans reserves de silenci. La descripció de Max Picard és gairebé un poema: "El bosc és com un gran dipòsit de silenci del qual el silenci flueix en una delgada i lenta corrent i omple l'aire amb la seva brillantor. La muntanya, el llac, els camps, el cel - Tots semblen estar esperant un senyal per buidar el seu silenci sobre les coses de soroll en les ciutats dels homes". [3]

El silenci "no és la mera absència d'una altra cosa". [4] De fet, els nostres anhels es dirigeixen cap a aquesta dimensió, les seves associacions i implicacions. Darrere de les peticions de silenci hi ha el desig d'un nou començament perceptiu i cultural.

El Zen ensenya que "el silenci no varia mai..." [5] Però el nostre enfocament pot millorar si ens apartem de la deslocalització universal de la modernitat. El silenci és sens dubte culturalment específic, i per tant experimentat de diverses maneres i formes. No obstant això, com argumenta Picard, ens pot confrontar amb els "principis originals de totes les coses" [6] i presenta objectes amb nosaltres directament i immediatament. El silenci és primordial, convocant a presència a si mateix. Així que és una connexió amb el món de l'origen.

A la tecnosfera industrial, la Màquina gairebé ha aconseguit desterrar la quietud. Una història natural del silenci és necessari per a aquesta espècie en perill d'extinció. La modernitat ensordeix. El soroll, com la tecnologia, mai s'ha de retirar - i mai ho fa.

Per Picard, res ha canviat el caràcter humà tant com la pèrdua del silenci. [7] Thoreau anomena al silenci "el nostre asil inviolable", un refugi indispensable que cal defensar. [8] El silenci és necessari, contra el so de muntatge. Es temut per la manipuladora cultura de masses, de la qual es manté a part, un mitjà de resistència, precisament perquè no és d'aquest món. Hi ha moltes coses que encara es poden escoltar en el context de silenci, de manera que s'obre un camí, un camí per a l'autonomia i la imaginació.

"Els sentits s'obren en silenci", va escriure Jean-Luc Nancy. [9] Es tracta de ser abordat i amb viscut corporalment, inseparable del món, al centre silenciós del jo. Pot destacar la nostra realització, un salt qualitatiu lluny del segell de les màquines que funcionen tan decididament per despersonalitzar-nos. El silenci pot ser una gran ajuda per desbloquejar-nos nosaltres mateixos de la malaltia regnant, de l'adicció a la informació que fluix a la societat. [10] Ens ofereix el lloc per ser presents amb nosaltres mateixos, a lluitar amb totes les forces amb el que som. Presenta la profunditat real del món en una cada vegada més prima i aplanada tecno-realitat.

El registre de la filosofia vis-a-vis el silenci és generalment trist. Sòcrates jutjà el silenci com un regne de l'absurd, mentre que Aristòtil afirmava que ésser silenciós causa flatulència. [11] Al mateix temps, però, Raoul Mortley podia veure una "insatisfacció creixent amb l'ús de les paraules", "un augment enorme en el llenguatge del silenci "en la Grècia clàssica. [12]

Molt més tard, Pascal estava terroritzada pel "silenci de l'univers" [13] i Hegel va sentir clarament que el que no es podia parlar era simplement la mentida, que el silenci era una deficiència que cal superar. Schopenhauer i Nietzsche feren èmfasi en el valor de la solitud, apartant-se de l'anti-silenci Hegel, entre d'altres.

Merescudament ben conegut és un comentari sobre Ulisses i les sirenes (de l'Odissea d'Homer) per Horkheimer i Adorno. S'hi descriu l'esforç de les sirenes per desviar Odisseu del seu viatge com el d'Eros tractant de mantenir les forces de la civilització repressiva. Kafka va sentir que el silenci hagués estat un mitjà més irresistible que cantar. [14]

"La fenomenologia comença en silenci", segons Herbert Spiegelberg. [15] Per posar fenòmens o objectes en primer lloc, abans de construccions ideacionals, va ser la seva idea fundacional. O com Heidegger deia, hi ha un pensament més profund i més rigorós que el conceptual, i part d'això implica un vincle primordial entre el silenci i la comprensió. [16] El postmodernisme i Derrida en particular, neguen també la consciència de la insuficiència del llenguatge , afirmant que les bretxes de silenci en el discurs, per exemple, són obstacles per al significat i el poder. De fet, Derrida fortament castiga "la violència del silenci primitiu i pre-lògic", denunciant el silenci com un enemic nihilista del pensament. [17] Tal extenuant antipatia demostra la sordesa de Derrida davant la presència i la gràcia, i l'amenaça que el silenci suposa per algú per al qual allò simbòlic ho és tot. Wittgenstein entén que alguna cosa penetra a tot l'anomenable, la qual cosa és en si mateix impossible de ser anomenada. Aquest és el sentit de la seva famosa última línia del Tractatus Logico-Philosophicus: ". Del que no es pot parlar, cal callar" [18]

Pot considerar-se el silenci, i ser aproximat, sense cosificació, en l'aquí i l'ara? Crec que pot ser una manera oberta, i enfortida manera de saber, una condició generativa. El silenci també pot ser una dimensió de por, dolor - fins i tot de la bogeria i el suïcidi. De fet, és molt difícil de cosificar el silenci, de congelar-lo en una cosa sense vida. De vegades la realitat que interroguem és muda, un signe de la profunditat de l'encara existent silenci? La capacitat de meravellar-se pot ser la pregunta que millor dóna respostes, silenciosa i profundament.

"El silenci és tan exacte", va dir Mark Rothko, [19] una línia que m'ha intrigat durant anys. Massa sovint interrompim el silenci, només per expressar algun detall que troba a faltar una idea general del que som part, i quantes maneres hi ha per destruir-lo. L'hivern de l'Antàrtida de 1933, Richard Byrd gravà: "Vaig fer la meua caminada diària a les 16:00 ... Em vaig aturar a escoltar el silenci ... El dia estava morint, naixent la nit, però amb gran pau. Allà hi havia els processos d'imponderables i les forces del cosmos, harmonioses i sense so". [20] Quant es revela en silenci a través de les profunditats i misteris de la natura viva. Annie Dillard també proporciona una resposta a l'estrèpit: "En un moment donat li diu als boscos, al mar, a les muntanyes, al món: ara estic llest. Ara vaig a parar i estar totalment atent. Et buides i esperes, escoltant ". [21]

No només és el món natural que és accessible a través de silenci. Cioran va indicar els secrets en el silenci de les coses, decidint que "Tots els objectes tenen un llenguatge que podem desxifrar només en el silenci total". [22] David Michael Levin a Recol·lecció del Cos de l'Ésser ens aconsella "aprendre a pensar a través del cos... hem d'escoltar en silenci a la nostra experiència corporalment sentida ". [23] I en l'àmbit interpersonal, el silenci és el resultat de l'empatia i d'entendre, sense paraules molt més profundament que en cas contrari.

Els nadius americans semblen haver posat sempre un gran valor en el silenci i l'experiència directa, i en les cultures indígenes en general, el silenci denota respecte i humilitat. Es troba al centre de la recerca de la visió, el període d'aïllament del dejuni i la proximitat a la terra per descobrir un camí de vida i propòsit. El Inuit Norman Hallendy atribueix una visió més clara a l'estat de consciència silenciós anomenat inuinaqtuk que a somiar. [24] Curanderos natius molt sovint recomanen el silenci com una ajuda a la serenitat i l'esperança, mentre que la quietud és necessària per a l'èxit en la caça. Aquestes necessitats d'atenció i tranquil·litat bé van poder haver estat les principals fonts d'apreciació indígena del silenci.

El silenci es remunta a la presència i la comunitat d'origen, abans que el pensament simbòlic posara en perill tant el silenci com la presència. És anterior al que Levinas anomena "la unitat de la representació", [25] que sempre treballa per fer callar el silenci i substituir-lo per la buidor de les estructures simbòliques. L'arrel llatina de silenci, silere, no dir res, es relaciona amb sinere, permetre estar en un lloc. Som atrets a aquells llocs on el llenguatge cau més sovint, en silenci. L'últim Heidegger va agrair el regne del silenci, com va fer Holderlin, un dels punts de referència més importants de Heidegger, especialment en els seus Himnes tardans. [26] L'anhel insaciable que Holderlin expressa tan poderosament no només amb una totalitat original i silenciosa, sinó també per la seua creixent comprensió que el llenguatge sempre ha d'admetre el seu origen en la pèrdua.

Un segle i mig més tard, Samuel Beckett va fer ús del silenci com una alternativa al llenguatge. En L'última cinta de Krapp i altres llocs, la idea que tota llengua és un excés de llenguatge és la proposta. Beckett es queixa que "al bosc de símbols" mai hi ha tranquil·litat, i intenta passar a través del vel del llenguatge del silenci. [27] Northrup Frye trobà el propòsit de l'obra de Beckett "dedicar-se a res més que la restauració del silenci. "[28]

Els nostres jos més encarnats, i vius a la terra, es donen compte millor dels límits del llenguatge i, de fet, del fracàs del projecte de la representació. En aquest estat, és més fàcil entendre l'esgotament del llenguatge, i el fet que sempre estem a una paraula de la immediatesa. Kafka va parlar sobre això a "La colònia penitenciària", on la impremta és utilitzada com un instrument de tortura. Per Thoreau, "com la veritable societat s'acosta sempre més prop de la soledat, de la mateixa manera el discurs més excel·lent cau finalment en silenci". [29] Per contra, la societat de masses desterra la possibilitat de l'autonomia, de la mateixa manera que exclou el silenci.

Holderlin imaginà que el llenguatge ens endinsa en el temps, però és el silenci el que ens allibera d'ell. El temps augmenta en silenci, no sembla fluir, sinò esperar pacientment Temporalitats diferents semblen prop de perdre les seues barreres: passat, present i futur es viuen menys dividits. Però el silenci és una tela variable, no una uniformitat o una abstracció. La seua qualitat mai està lluny del seu context, així és com és l'espai d'allò no mediatitzat. A diferència del temps, que durant tant de temps ha estat una mesura d'allunyament, el silenci no pot ser espacialitzat o es convertit en un mitjà d'intercanvi. Per això, pot ser un refugi del temps. Gurnemanz, prop de l'obertura del Parsifal de Wagner, canta "Aquí el temps es converteix en l'espai". El silenci evita aquesta dinàmica primordial de dominació.

Així que aquí estem, amb la Màquina envoltant-nos en les seues diferents agressions contra el silenci i tantes altres coses, introduïnt-se profundament. En el procés de globalització i homogeneïtzació la zona de soroll cada cop està més harmonitzada. Pico Ayer es refereix a "la meua creixent sensació d'un món que està cantant la mateixa cançó en un centenar d'accents al mateix temps". [30]

Necessitem un rebuig del rugit de la uniformització, la seua informació-soroll i els modes de “comunicació” agressius. Un No a la implacable colonització i penetració del no-silenci, que invaeix tot no-lloc.

El silenci és un retret a tot això, i una zona per a la reconstitució de nosaltres mateixos. Reuneix a la natura, i pot ajudar-nos a nosaltres mateixos per les batalles que enfrontaran la degradació. El silenci com una poderosa eina de resistència, la nota inaudible que podria precedir a la insurrecció. Va ser, per exemple, el que més temien els amos d'esclaus [31] En diverses tradicions espirituals d'Àsia, aquell qui està dedicat al silenci, és la persona de més capacitat i independència. Aquell que no necessita un mestre de la il·luminació [32.]

Les passions més profundes es nodreixen de silencioses maneres. Com si no, és el respecte als morts més assenyaladament expressat, l'amor intens millor transmés, els nostres més profunds pensaments i visions experimentades i el món verge més directament assaborit?

En aquest món desolat, d'acord amb Max Horkheimer, aconseguim "ser més innocents" a través del dolor. [33] I potser més oberts al silenci, com a consol, aliat i fortalesa.

Versió original en anglés:
http://www.johnzerzan.net/articles/silence.html 

////

Fotografia: Els Ports.

dimecres, gener 23, 2013

Una proposta valenciana per la Declaració de Sobirania Catalana



Imaginem si s'haguera inclós algun d'aquests pàragrafs.


Al Preàmbul de la Declaració de Sobirania:

On es parla del naiximent al segle XIV de les Corts Generals o Generalitat Catalana explicar que simultàniament els valencians vam tindre una Generalitat Valenciana. Amb la qual cosa es visualitza que tenim una realitat jurídica germana, però amb sobiranies pròpies. 

On es parla que a la guerra de successió es van perdre les institucions de Catalunya, afegir que també es pergueren a tota la Corona d'Aragó. Afegir la caiguda dels Regnes de València i Mallorca.

I afegir:

Declarem la voluntat del poble de Catalunya de mantindre relacions estretes amb els pobles del País Valencià i les Illes Balears, els quals per raons històriques i culturals considerem que són pobles germans, així com subjectes polítics i jurídics sobirans propis.