Units, som la tempesta

La nostra, la història dels valencians, és una història antiga. Al llarg d’anys, al llarg de dècades, i al llarg de segles, molts han intentat que ens sotmetérem. El 1492, mentre Amèrica era conquerida, els valencians jueus vam ser expulsats de la nostra pròpia terra. El 1609 van deportar-nos a 130.000 valencians per ser musulmans. I des del 25 d’abril de 1707, a sang i foc, ens persegueixen per ser com som. Per ser valencians. De nou, el 1939 ens van bombardejar, afusellar i empresonar. Amb la transició de 1978 ens van enfrontar germà contra germà. I hui, segueixen saquejant-nos, dividint-nos i humiliant-nos.

Les èpoques van canviant, però són sempre els mateixos. Els de dalt. Els conqueridors. Els botiflers. I els seus serfs: els que accepten la dominació i col·laboren en l’esclavitud. Nosaltres, els d’ací, ens hem dit de moltes maneres: ibers, andalusins i valencians. I ens han volgut fer desaparéixer sempre. Als camps i les muntanyes, a la Calderona, a Espadà, a la Mariola, al Maestrat, als Ports i a Cortes de Pallars, hem resistit segles. Al segle XVIII quan els Àustries dubtaven i ens traïen, els maulets anàrem més enllà i vàrem crear un exèrcit popular de llauradors i treballadors. Al segle XIX ens revoltàrem i Madrid envià les seues tropes a assetjar i assaltar la València de les barricades. Al segle XX vàrem ser un dels principals centres de revolucions i resistències llibertàries contra els feixismes.

D’aquestes gestes i epopeies no n'hi han pel·lícules. Ens l’amaguen, la història nostra. Els conqueridors ens diuen que els vells moriran i que els joves oblidaran. Malgrat tot, la nostra història s’ha transmés de boca en boca. Antigues cançons i vells manuscrits han passat de mà en mà. I hem parlat i conservat la nostra llengua i costums al llarg de segles de prohibicions. Pocs pobles podran recordar tantes lluites, tant coratge, tanta paciència i tants patiments. Una història silenciada la nostra. La història de la valentia dels valencians i les valencianes.

Però que no s’equivoquen. Som un poble de llauradors, obrers, músics, artistes i mestres. Som els fills de la memòria. Els fills de la terra. De la terra que la mare de Vicent Martí li va ensenyar que és sagrada. Som els fills d’un silenci antic, sí. Som aquells que renaixen de les cendres. Som els fills i les filles de Basset i El Palleter. Som els de la terra d’Al Russafí, de Renau, d’Estellés, d’Ovidi, d’Al Tall, de Miquel Grau i de Guillem. I això, no és poca cosa.

Així que, com hem arribat a la situació que hui en dia els valencians som objecte de burla, mofa i menyspreu? Serà que uns anys de mals governs anul·len segles de dignitat? Serà cert que els diners i els plaers ens han corromput i vençut? Serà veritat que som un país de meninfots, arrogants, ineptes, covards, addictes i egoistes? Som tal com ens pinten els diaris i les televisions? Som una terra de lladres, bufons, venuts i degenerats? Aguantarem més insults i humiliacions? Fins quan la vergonya? Fins quan?

Perquè ara, després de l’orgia ve la ressaca. Com és inevitable, la crisi comença a posar tot al seu lloc, de manera brutal. El miratge de l’opulència i el consum es trenca en mil pedaços. El somni del progrés, el narcisisme i l’hedonisme, es desfà. El despertar és violent i dolorós. Com ho és tota malaltia. I tot part. Arriba l’hora de la caiguda. I d’aquesta l’alçament. De la mort naix la vida. Perquè aquesta, no és una crisi econòmica. És molt més. És una crisi civilitzatòria. Arriba l’hora on les aigües estancades es desborden i tornen als seus llits naturals. Arriba l’hora que els arbres tornen a créixer sobre les ruïnes del seu món. Comencen ja a caure gotes del cel. Després d’anys de sequera venen les pluges, les tempestes, les turmentes. Creix el riu, creix el bosc, creix l’horta i tornen els animals a les muntanyes. La vida es renova. I tot això són signes. No de canvi. No només. Si no de retorn. Retorn a l’origen, als cicles naturals i a allò que hem sigut, si volem: gent humil, orgullosa, alegre, treballadora i combativa. Gent que ens estimem la terra i la nostra manera de ser. Massa vegades ens han subestimat i ens han cregut vençuts.

Però un segle més, els diguem no. Nosaltres no som ja d’eixe món. I comencem el camí de retorn a nosaltres mateixos. Arriben temps de somniar els somnis dels nostres avantpassats i dels joves que vindran. “Avant, sempre avant”, perseverant com ens ensenya el pare Vicent Micó. Són temps de recordar que separats no som res: simples gotes que s’assequen a la sorra. Però units, units hi som molt més. Units, som la tempesta.

Als peus de la Serra Calderona.