Allà on naixen els miracles

Els miracles no es poden veure venir. Fins que no passen. Fins que no estallen. Només passen on no hi ha esperança. On la terra és morta. On l’aigua està estancada i túrbia. On el sol crema i mata. Allà esclaten. Petits i grans.

A València som hort de miracles de fa temps. Terra seca, en la superfície. De llavors i corrents húmides, latents i profundes, amagades.

A l’altra banda de l’univers, als ghettos d’Amèrica, als barris de Veneçuela, la situació fa temps arribà a l’espant i l’horror. Xancles de goma, calaveres tristes, laberints foscos. Sants i rosaris, foc de sicaris, nits tatuades, amors de plom. Així són.

Masses del camp: antics llauradors, antics indis, antics esclaus, antics europeus arruïnats, colombians, haitians... Tots arrencats, mastegats i despullats de les seues arrels. Ara, bèsties humanes, els damnats de la terra.

La Caracas dels indis Caracas. El Guarataro del poeta Aquiles Nazoa. El 23 de Enero dels combatents. Convertits en camps de misèria. Com a Colómbia o Brasil, a Gaza o al Líban. O a les perifèries de Barcelona o València. Nascuts guerrers, indígenes i llauradors, condemnats a desplaçats, criminals i miserables.

Ara, però, per sèquies i rius, per turons i carrerons, ja cau i brolla una corrent turmentosa i turmentada. Les mares i els fills morts i vius clamen. La rèmor és massa. I esclaten les forces subterrànies, de dins, de baix.

Aquesta gent, que no era gent, que valen menys que la bala que els mata, com ens conta Galeano, ja volen ser gent. I miraculosament, ningú sap com, prenen governs, assalten el cel. Recuperen Amèrica per ells. Un Tretze d’abril de 2002 milions d’aquests ningúns baixarien a recuperar la seua Caracas, la seua Veneçuela, la seua Amèrica. I ho aconseguirien. Miraculosament.

Potser els seus fills siguen gent. Potser coneguen qui van ser Guaicaipuro, Negro Primero i Simón Rodríguez. Potser viatgen a l’interior de la seua història i la seua nació. Potser caminen per la inmensitat de les seues selves, platges, deserts i muntanyes. Potser descobrisquen la bellesa del món. La bellesa d’ells mateixos.

I potser els nostres fills també coneguen qui van ser Basset, Renau i Fuster. La bellesa de les nostres serres, mars, rius, hortes i camps. La nostra bellesa. Potser.

Ara, miraculosament, als barris de Caracas uns quants ja saben qui són Obrint Pas i canten les seus cançons.

Ara, miraculosament, al nostre país molts saben i canten també, les cançons d’Obrint Pas.

Potser algun dia els nostres fills seran també gent.