El nuevo documental de Guarataro Films y VTV se estrenará en febrero. Tras haber terminado la grabación, el audiovisual ha entrado en la fase final de edición.
Caracas 14 de enero
Grabado entre los estados Portuguesa y Aragua, Un golpe y una carta nos relata en primera persona los detalles nunca contados de como salió al mundo la carta de un presidente preso un 13 de abril de 2002 en Venezuela. Esta carta recorrió el país en horas, encendiendo la chispa de la rebelión.
Durante un Golpe de Estado un humilde soldado de una aldea de los Llanos se ve enfrentado a si mismo como nunca soñó. Juan deberá tomar la decisión más importante de su vida. ¿Que puede hacer un individuo frente al engranaje de una poderosa maquinaria militar? Una carta puede cambiar la historia de Venezuela. Y la vida de Juan Rodríguez. Para Siempre.
Dirección: David Segarra Imagen: Vicent Chanzá Producción: Vanessa Vargas
Cuatro muestras de realidad y una gota de surrealidad empapada de realidad:
Conte de Nadal A vegades li costa traspassar les imatges de la pantalla. Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que se li fa difícil sentir-se una persona en compte d'una figura dins una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on s’amuntega un milió d’ànimes, es gratava la cella esquerra i ho provava.
400 morts en sis dies de bombardejos, deia la veu dels informatius.
I ell intentava ser el moribund que gemegava dins d'una ambulància tronada davant la ràbia dels qui malden per cosir traus a cops de crits.
Però no podia.
O aquell altre xaval que llançava pedres als helicòpters com si fora una formiga que agonitza sota el dit índex d'un infant.
Però tampoc podia.
Fins i tot alguna de les ombres que fugien com a rates entre els edificis mig derruïts coronats per bolets gegants amb cos de fum.
Però se li feia impossible.
Tot seguit el televisor va mostrar un grup de periodistes que es miraven l'escena parapetats rere les seues càmeres d’objectius gegants i protegits sota cascs metàl·lics, vells, abonyegats, com si el fet de protegir-se no necessitara la mateixa tecnologia que el d'informar.
I aleshores li va pujar una arcada.
Perquè, no sap com, va poder colar-se entre aquells sentiments i va palpar la tensió i olorar la por i sentir cadascun dels batecs que acompanyaven el ritme frenètic del disparador de la càmera. I no estava segur si fou per la pell blanca o perquè en definitiva se sabia com ells, espectadors neutrals -o almenys això és el que creia- d'un dels conflictes més brutals, rutinaris, mediàtics i familiars -i com de miserable li resultava deduir-ho- de les barriades del nostre món.
I l'arcada es convertí en una sensació de vergonya que li va amarar els budells.
En aquell moment ja eren 400 els morts sota les bombes a la presó humana coneguda com franja de Gaza.
