Cuentos de navidad para Palestina

Cuatro muestras de realidad y una gota de surrealidad empapada de realidad:




Conte de Nadal
A vegades li costa traspassar les imatges de la pantalla. Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que se li fa difícil sentir-se una persona en compte d'una figura dins una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on s’amuntega un milió d’ànimes, es gratava la cella esquerra i ho provava.

400 morts en sis dies de bombardejos, deia la veu dels informatius.

I ell intentava ser el moribund que gemegava dins d'una ambulància tronada davant la ràbia dels qui malden per cosir traus a cops de crits.

Però no podia.

O aquell altre xaval que llançava pedres als helicòpters com si fora una formiga que agonitza sota el dit índex d'un infant.

Però tampoc podia.

Fins i tot alguna de les ombres que fugien com a rates entre els edificis mig derruïts coronats per bolets gegants amb cos de fum.

Però se li feia impossible.

Tot seguit el televisor va mostrar un grup de periodistes que es miraven l'escena parapetats rere les seues càmeres d’objectius gegants i protegits sota cascs metàl·lics, vells, abonyegats, com si el fet de protegir-se no necessitara la mateixa tecnologia que el d'informar.

I aleshores li va pujar una arcada.

Perquè, no sap com, va poder colar-se entre aquells sentiments i va palpar la tensió i olorar la por i sentir cadascun dels batecs que acompanyaven el ritme frenètic del disparador de la càmera. I no estava segur si fou per la pell blanca o perquè en definitiva se sabia com ells, espectadors neutrals -o almenys això és el que creia- d'un dels conflictes més brutals, rutinaris, mediàtics i familiars -i com de miserable li resultava deduir-ho- de les barriades del nostre món.

I l'arcada es convertí en una sensació de vergonya que li va amarar els budells.

En aquell moment ja eren 400 els morts sota les bombes a la presó humana coneguda com franja de Gaza.

Llàstima, pensava mentre apagava la pantalla.

Xavi Sarrià. Escriptor i cantant d'Obrint Pas.

////

La paraula i la imatge.
Poètica de la resistència.

El 2009 comença a Palestina.

////

La palabra y la imagen.
Poética de la resistencia.

El 2009 comienza en Palestina.