2007: és l'hora dels de baix

La revolució francesa va acabar en guillotines, la revolució russa en estalinisme, la socialdemocràcia en neoliberalisme i els moviments d’alliberament nacional en la recolonització. Potser ens caldrà reflexionar en que es va fallar. Després de l’éxit dels moviments progressistes en arribar a conquerir el poder al llarg del segle XX, el fracàs de les seues polítiques per canviar el sistema econòmic i polític va conduïr a una profunda desesperança.

Margaret Thatcher ho va explicar d'una manera molt simple: no hi ha alternativa al sistema capitalista. Però a les antípodes ideològiques, el sociòleg Immanuel Wallerstein planteja que l’errada de partida dels moviments populars va ser l’anomenada estratègia dels dos pasos: primer conquerir el govern i després utilitzar el poder de l’Estat per transformar el sistema des de dalt cap a baix. La realitat és que el segon pas mai es va complir i els nous dirigents, promte es van convertir en “nomenklatura” i elit que reproduïa els mateixos esquemes.

A Veneçuela, la revolució bolivariana pateix aquest conflicte: Chávez guanya elecció rere elecció, però el principal freny als canvis democràtics és la pròpia estructura burocràtica de l’Estat. De fet, al 2002 les principals estructures de poder van llançar un Colp d’Estat per aturar l'anomenada revolució bolivariana. L'intent dictatorial només va poder ser aturat amb una massiva participació ciutadana i dels quadres mitjans i baixos de l’Estat que es van rebel·lar. Per això, els moviments socials veneçolans exigeixen la implementació d’una democràcia participativa amb noves estructures de decisió i control ciutadà sobre el Govern i sobre l’Estat. La lliçó que podem aprendre és que en el conflicte entre les elits i les majories, només els propis interessats són garants de la democràcia, la justícia social i el canvi.

De la mateixa manera, al 2007 allò important no és que Esquerra Unida, el Bloc, els Verds o Esquerra Republicana arriben a la Generalitat Valenciana. Allò vertaderament important és si els votants, els militants i els moviments de base autonòms seran capaços d’arrencar del nou govern valencià millores reals per a la població. La lliçó històrica és aquesta: no pot haver canvis progressistes si no existeix un control per part de la base cap a la dirigència, de baix cap a dalt, que controle la tasca de govern i que cree òrgans de participació. I això és aplicable als governs, als partits, als moviments, a les associacions culturals i també als mitjans de comunicació.

La rebel·lió dels de baix, de les majories, no és per nomenar nous líders que ens tornen a enganyar. Escola Valenciana o el col·lectiu Ovidi Montllor de músics en valencià són dos clars exemples d’organitzacions horitzontals i autònomes que trenquen amb partidismes, sectarismes i elitismes. La creació d’estructures de poder ciutadà és l’única garantia d’avanços sòlids. Potser així és com podrem construïr un país i una societat nova i millor, exigint i construïnt allò revolucionari avui en dia: democràcia. O siga el poder dels de baix.

PD: Si es puguera votar a Per l'horta, a Salvem el Cabanyal, a Xúquer Viu, o als col·lectius abans esmentats, potser els i les electores s'il·lusionarien una mica més que tenint que votar a elements mediòcres que s'uneixen electoralment, però sense creure-s'ho.

PD2: Malauradament al País Valencià no tenim cap líder valent com Evo Morales, ans al contrari els falta valentia, imaginació, innovació, talent i compromís. És una evidència en boca de tots, com es va comprovar a la manifestació del 6 de maig a València quan ningú va aplaudir els representants de l'elit cultural i dels partits polítics. En canvi quan es va citar els representants dels moviments socials va haver-hi un clam d'aplausos i de crits d'"unitat, unitat!". No és tan difícil desxifrar el llenguatge popular.