Contestant a Goliat
Resposta de David Segarra a Joan B. Culla
Joan,
t’escric en nit de lluna plena, mentre cauen míssils tomahawk sobre Líbia. Les mateixes bombes que fa vuit anys van caure sobre l’Iraq. D’ací a poc temps farà ja un any que, amb centenars d’activistes de tot el món i uns cinquanta reporters, vaig sentir com volaven les bales. El periodista Cevdet Kiliçlar no va tindre tanta sort. Avui no pot escriure aquesta carta. Però Joan, jo t’explicaré perquè: va rebre un tret al centre del front mentre fotografiava l’atac al Mavi Màrmara. L'autòpsia va revelar que el tret fou disparat per un escamot israelià a uns pocs metres de distància. Però jo vaig sobreviure per contar-ho. I encara que em van robar el meu treball, no van poder furtar-me la memòria.
Recorde els companys que viatjaven en eixa Flotilla per trencar el bloqueig a Gaza. Com Dror, jueu israelià, que em contà com els seus pares van haver de fugir de l’Alemanya nazi i van arribar a Palestina. Per a ell, per la seua condició de perseguit, és absolutament natural ajudar als perseguits d’avui. És l’única manera de conservar la seua humanitat. No oblide tampoc a Kim, la xilena, refugiada també. Son pare no va poder escapar de Pinochet. Sa mare la va educar amb les històries del sofriment jueu, i per això precisament, es va sumar a la Flotilla. Perquè els palestins d’ara són els jueus d’abans. I tu, Joan que en penses de tot això?
Ens preguntes per què no fem res per Líbia. Per què no condemnem els crims de Gaddafi. I fas una llista de culpables i sospitosos al millor estil McCarthy. Joan, afirmes ser historiador, supose que beus de fonts fiables. Per què no has llegit abans d’escriure? He publicat prop de quaranta missatges denunciant a Gaddafi. I és lògic: Gaddafi va enviar a massa gent a Guantànamo en la seua aliança amb George Bush, va pagar la campanya electoral de Sarkozy i va expulsar milers de palestins de Líbia, entre moltes altres delicadeses. Gaddafi ha traït a tothom. Gaddafi és odiat per tothom. Excepte, fins fa un mes, pels seus amics personals: el Rei Joan Carles I, Zapatero, Bush, Sarkozy i l’inefable Berlusconi. Wikileaks va filtrar una petita dada: Espanya ha venut 1.500 milions d’euros en armes a Gaddafi. Joan, mai t’he escoltat denunciar això. Els mateixos que armaren a Gaddafi, i abans a Saddam Hussein, ara el bombardegen. Joan, que diràs quan les tropes occidentals massacren i saquegen Líbia mil cops més del que ho ha fet el propi Gaddafi?
Ens preguntes perquè no fem una Flotilla a Líbia. Doncs et comente que mentre tu pontifiques des de la comoditat del sofà i el despatx, molts activistes de la Flotilla es troben a les fronteres de Tunísia i Egipte ajudant als refugiats libis. Alguns fins i tot arrisquen les seues vides a Bengazi curant als ferits dels atacs. Altres han anat a Japó a ajudar allà. I jo et pregunte Joan, a part de llistes negres, tu què fas?
Com has vist, treballar amb Telesur no m’impedeix tindre criteri propi. Però Joan, és que parles sense haver vist mai el canal. Sinó sabries que Telesur va ser l’únic canal que va desplegar corresponsals simultàniament a Trípoli i a Bengazi, mostrant els dos costats del conflicte. Aviat podràs veure ‘Foc sobre el Màrmara’, el nostre documental que presenta la història de la Flotilla des de dins. I et comente també que mentre l’Espanya que no denúncies envia F18 per bombardejar Líbia, Veneçuela i altres països d’Amèrica Llatina han tractat fins l’últim moment de trobar una sortida negociada per evitar una nova guerra i un nou Irak. A banda de no informar-te correctament, què fas tu Joan mentre cauen míssils sobre Líbia?
Per acabar t’informaré que a la Flotilla hi havien kurds i turcs, madrilenys i catalans, musulmans i jueus, ateus i cristians, nord-americans i sud-americans. I potser et rigues d’això, però el que em va fer comprendre que tot el dolor i la tristesa van valdre la pena el vaig trobar a la meua València. Allà vaig conéixer a la família Hamdan i em van contar com gràcies a la Flotilla es van obrir les portes de Rafah i milers i milers de palestins van poder sortir de la presó que és Gaza. El seu pare va creuar la Mediterrània per retrobar-se amb els seus al cap de molts anys. No sé si a tu això et remou les entranyes, però a Gulhan i Ali sí. Ells són els fills de Cevdet. Ells ara saben que el seu pare va morir perquè altres visquen.
Joan, jo he llegit els teus llibres, però és curiós que com a historiador tingues tan poca memòria. Ja has oblidat l’Èxode? Aquell mític vaixell jueu que va trencar el bloqueig de Palestina i va ser massacrat pels escamots britànics el 1947? Nosaltres no. El seu esperit és el nostre. Per això tots els anys cada 31 de maig hi haurà una Flotilla cap a Gaza. Fins l’alliberament.
Com a Goliat, Joan, vos perd l’arrogància.
David Segarra
Documentalista valencià
Resposta a l'article ¿Dónde está Willy? de Joan B. Culla a El País
Joan,
t’escric en nit de lluna plena, mentre cauen míssils tomahawk sobre Líbia. Les mateixes bombes que fa vuit anys van caure sobre l’Iraq. D’ací a poc temps farà ja un any que, amb centenars d’activistes de tot el món i uns cinquanta reporters, vaig sentir com volaven les bales. El periodista Cevdet Kiliçlar no va tindre tanta sort. Avui no pot escriure aquesta carta. Però Joan, jo t’explicaré perquè: va rebre un tret al centre del front mentre fotografiava l’atac al Mavi Màrmara. L'autòpsia va revelar que el tret fou disparat per un escamot israelià a uns pocs metres de distància. Però jo vaig sobreviure per contar-ho. I encara que em van robar el meu treball, no van poder furtar-me la memòria.
Recorde els companys que viatjaven en eixa Flotilla per trencar el bloqueig a Gaza. Com Dror, jueu israelià, que em contà com els seus pares van haver de fugir de l’Alemanya nazi i van arribar a Palestina. Per a ell, per la seua condició de perseguit, és absolutament natural ajudar als perseguits d’avui. És l’única manera de conservar la seua humanitat. No oblide tampoc a Kim, la xilena, refugiada també. Son pare no va poder escapar de Pinochet. Sa mare la va educar amb les històries del sofriment jueu, i per això precisament, es va sumar a la Flotilla. Perquè els palestins d’ara són els jueus d’abans. I tu, Joan que en penses de tot això?
Ens preguntes per què no fem res per Líbia. Per què no condemnem els crims de Gaddafi. I fas una llista de culpables i sospitosos al millor estil McCarthy. Joan, afirmes ser historiador, supose que beus de fonts fiables. Per què no has llegit abans d’escriure? He publicat prop de quaranta missatges denunciant a Gaddafi. I és lògic: Gaddafi va enviar a massa gent a Guantànamo en la seua aliança amb George Bush, va pagar la campanya electoral de Sarkozy i va expulsar milers de palestins de Líbia, entre moltes altres delicadeses. Gaddafi ha traït a tothom. Gaddafi és odiat per tothom. Excepte, fins fa un mes, pels seus amics personals: el Rei Joan Carles I, Zapatero, Bush, Sarkozy i l’inefable Berlusconi. Wikileaks va filtrar una petita dada: Espanya ha venut 1.500 milions d’euros en armes a Gaddafi. Joan, mai t’he escoltat denunciar això. Els mateixos que armaren a Gaddafi, i abans a Saddam Hussein, ara el bombardegen. Joan, que diràs quan les tropes occidentals massacren i saquegen Líbia mil cops més del que ho ha fet el propi Gaddafi?
Ens preguntes perquè no fem una Flotilla a Líbia. Doncs et comente que mentre tu pontifiques des de la comoditat del sofà i el despatx, molts activistes de la Flotilla es troben a les fronteres de Tunísia i Egipte ajudant als refugiats libis. Alguns fins i tot arrisquen les seues vides a Bengazi curant als ferits dels atacs. Altres han anat a Japó a ajudar allà. I jo et pregunte Joan, a part de llistes negres, tu què fas?
Com has vist, treballar amb Telesur no m’impedeix tindre criteri propi. Però Joan, és que parles sense haver vist mai el canal. Sinó sabries que Telesur va ser l’únic canal que va desplegar corresponsals simultàniament a Trípoli i a Bengazi, mostrant els dos costats del conflicte. Aviat podràs veure ‘Foc sobre el Màrmara’, el nostre documental que presenta la història de la Flotilla des de dins. I et comente també que mentre l’Espanya que no denúncies envia F18 per bombardejar Líbia, Veneçuela i altres països d’Amèrica Llatina han tractat fins l’últim moment de trobar una sortida negociada per evitar una nova guerra i un nou Irak. A banda de no informar-te correctament, què fas tu Joan mentre cauen míssils sobre Líbia?
Per acabar t’informaré que a la Flotilla hi havien kurds i turcs, madrilenys i catalans, musulmans i jueus, ateus i cristians, nord-americans i sud-americans. I potser et rigues d’això, però el que em va fer comprendre que tot el dolor i la tristesa van valdre la pena el vaig trobar a la meua València. Allà vaig conéixer a la família Hamdan i em van contar com gràcies a la Flotilla es van obrir les portes de Rafah i milers i milers de palestins van poder sortir de la presó que és Gaza. El seu pare va creuar la Mediterrània per retrobar-se amb els seus al cap de molts anys. No sé si a tu això et remou les entranyes, però a Gulhan i Ali sí. Ells són els fills de Cevdet. Ells ara saben que el seu pare va morir perquè altres visquen.
Joan, jo he llegit els teus llibres, però és curiós que com a historiador tingues tan poca memòria. Ja has oblidat l’Èxode? Aquell mític vaixell jueu que va trencar el bloqueig de Palestina i va ser massacrat pels escamots britànics el 1947? Nosaltres no. El seu esperit és el nostre. Per això tots els anys cada 31 de maig hi haurà una Flotilla cap a Gaza. Fins l’alliberament.
Com a Goliat, Joan, vos perd l’arrogància.
David Segarra
Documentalista valencià
Resposta a l'article ¿Dónde está Willy? de Joan B. Culla a El País
posted by Ciclo Documental at 1:52 a. m.
8 Comments:
Estic molt d'acord David !
David, estic molt d'acord amb el teu escrit. L'enllaçaré o reproduiré al meu blog (http://blocs.mesvilaweb.cat/aleix).
Salut!
Si no et fa res, reproduirem aquest article, val la pena donar-li la màxima difusió
A Llibertat.cat també el reproduirem. salut!
Impresionant David! molt bona contestació. Ho publique al mur del nostre bloc.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Felicitats David, em trec el barret. Des de Novelda i Girona rep una forta abraçada dels teus amics que un dia et vam acollir a casa i a vore si més prompte que tard ens tornem a vore.
Em sume a tota la resta de comentaris. Punt per punt contestant a tot, amb confiança, rebatent el que calga i al mateix temps cridant a fer qualsevol cosa, el que siga possible per ajudar i fer quelcom en aquest mon que se'ns en va de les mans.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home