Entrevista a Gonzalo Gómez de Aporrea.org

Marxa de rebuig a la manipulació mediàtica a Caracas

Rechazo a la SIP en Caracas
Cargado por Radioaporrea

El periodista de la BBC Alan Johnston ya es libre

114 días después de su secuestro, Alan Johnston ha recuperado la libertad. El corresponsal de la BBC en Gaza ha pasado en una habitación cerrada los últimos tres meses de su cautiverio:

It was an appalling experience as you can imagine - 16 weeks kidnapped, sometimes quite terrifying, and frightening always because I didn't know how it was going end.
It was like being buried alive really, removed from the world and occasionally terrifying.

It became almost hard to imagine normal life again.

I literally dreamt many times of being free, and always woke up back in that room. And now it really is over, and it really is indescribably good.

Las amenazas de Hamás al clan tribal de los Dagmush que tenía a Johnston en su poder han terminado por surtir efecto. Ayer, policías palestinos rodearon el barrio de Ciudad de Gaza donde viven muchos de los miembros de este grupo y detuvieron a la mayoría de los que tenían ese nombre en sus documentos de identidad.

El lunes, la Policía detuvo al portavoz del grupo llamado Ejército del Islam, que no es otra cosa que la fachada del clan. Los Dagmush respondieron con el secuestro de diez estudiantes de la Universidad Islámica de Gaza a los que se suponían simpatías hacia Hamás. En tan sólo 48 horas, las negociaciones han permitido poner fin a un enfrentamiento en el que el clan tenía mucho que perder.

Con el fin del secuestro de Johnston, Hamás cumple su promesa de empezar a imponer el orden en la caótica Gaza. No es un exceso imaginar que si Fatah aún tuviera alguna influencia en Gaza, el periodista de la BBC continuaría secuestrado.

www.guerraeterna.com

La CIA financia medios y periodistas venezolanos

Hernán Uribe
ALAI AMLATINA, 25/06/2007, Santigo de Chile

El diario conservador chileno El Mercurio inserta cotidiana y machaconamente abundantes materiales en contra del gobierno bolivariano de Hugo Chávez pero ha guardado ominoso silencio sobre las denuncias que relacionan a medios y periodistas
venezolanos con la Central Intelligence Agency (CIA) y otras entidades de Estados Unidos.

Eva Golinger, abogada estadounidense denunció el 25 de mayo pasado en Caracas que el Departamento de Estado de su país estudiaba financiar a medios y periodistas venezolanos. El plan de una llamada División de Asuntos Educativos y Culturales seria influir sobre la política editorial de los órganos de comunicación, opinó Golinger.

La denunciante se basó en documentación oficial estadounidense comprobatoria de que dichos programas se practican desde antes y después del golpe de estado del 2002. “Lamentablemente a lo mejor hay en Venezuela periodistas manipulados por el Departamento de Estado”, sentenció la jurista. Las palabras de Golinger reforzaron las revelaciones que días antes emitió VTV, canal de televisión estatal, donde se afirmó, con nombres y apellidos, que seis periodistas venezolanos recibieron dinero del gobierno de Washington(1).

Entre los mencionados se encuentra Roger Santodomingo quien, además, fue acusado el 28 de mayo pasado ante la Fiscalía de la Nación de “instigar al magnicidio y de recibir financiamiento de EEUU. para desestabilizar al Gobierno”. Frente a esa imputación de William Lara, Ministro de Comunicación e Información, Santodomingo- dice un despacho de Ifex- apuntó que “sòlo” difundió una encuesta en la que un 30 % opinaba que la “solución” era asesinar a Chávez”…¿ Qué será del Código de Ëtica y del Colegio de Periodistas de Venezuela?

Con anterioridad, el gobierno de Venezuela denunció al canal Globovisión por difundir en clave una incitación a la eliminación física del Jefe de Estado mediante la fórmula de reproducir con insistencia la noticia del atentado al fallecido Papa Juan Pablo II y la utilización como música de fondo de la canción “Esto no termina aquí” del panameño Rubén Blades. Fue, obviamente, un mensaje subliminal… Los alegatos de inocencia de Globovisión rememoran un episodio ocurrido en Chile en vísperas de golpe de estado militar. El 21 de agosto de 1973, una radioemisora de Puerto Montt, ciudad ubicada al sur del país, difundió repetidamente este mensaje: “Somos más de lo que pensamos. Caperucita Roja está con nosotros”. Era un recado para los confabulados y el nombre de la niña del cuento correspondía a Pinochet quien había decidido unirse a la conspiración.

La omisión de El Mercurio acerca de la CIA tiene desde luego una motivación política, aunque también una explicación freudiana pues le es molesto rememorar que en los años setenta recibió millones de dólares para contribuir al derribamiento y muerte del presidente Salvador Allende. Tres años después del golpe, una investigación del Senado estadounidense reveló que la intromisión de la CIA en ese periódico llegó al extremo de realizar sus agentes hasta la diagramación. El
documento del caso, conocido como Informe Church, (nombre del senador que presidió el Comité) se denuncia que ese organismo de espionaje contrató a periodistas, editó publicaciones de circulación nacional y elaboró materiales para diarios, semanarios, radioemisoras, y además muchos de esos “contenidos” fueron exportados a órganos latinoamericanos y europeos.

La injerencia en la prensa de la CIA, un ente estatal, se basó y se cimienta hoy, en un clásico “principio” imperial que formuló en su oportunidad, William Colby, uno de sus directores: “La CIA tiene el derecho legítimo de infiltrar a la prensa extranjera, pero no a la de Estados Unidos. La CIA tiene la misión de influir mediante los medios noticiosos en el desarrollo y desenlace de hechos políticos de otros países” (sic). Sin comentarios…

La propaganda contra Venezuela se ha intensificado a partir de la no renovación de la frecuencia radioeléctrica a la ex Radio Caracas Televisión (RCTV). En el senado de Chile se ha aprobado “proyectos de acuerdo” (así se denominan reglamentariamente) en dos oportunidades y con votaciones que no llegan a la mitad de los miembros de esa cámara. En ambos se pide a la presidenta Michele Bachelet que proteste por el
caso RCTV, pero la Jefa de Estado no ha caído en la celada.

En el afán de reproducir el modelo de la publicidad prohijada en Washington, dichos acuerdos senatoriales apuntan que “Si bien el gobierno de Venezuela tiene facultad para no renovar la concesión a RCTV para los firmantes significa una clara limitación a la libertad de prensa y expresión”. Estulticia, ya que, si existe ese mecanismo legal es lógico que se aplique.

Naturalmente, nadie de los que propician el infierno para Hugo Chávez, ha hecho mención de que en Estados Unidos rige el mismo mecanismo de permiso y renovación para radioemisoras y la televisión. Es más, el plazo de uso es de ocho años y para obtener la renovación esos organismos tienen que demostrar que “han servido al interés público”. En un artículo muy crítico, Michael J. Copps, miembro de la Comisión Federal de Comunicaciones (FCC), sugiere reforzar el proceso de renovaciones y sugiere acortar el período a tres años. Enfatiza: “El uso del espacio radioeléctrico constituye un privilegio-lucrativo- no un derecho y me temo que la FCC no ha hecho lo suficiente en defensa del interés público”(2). Es muy posible, entonces, que en Estados Unidos NO se renueven algunas concesiones y ante ello ¿Qué dirán los sípidos (miembros de la SIP) y los integrantes del Grupo de diarios de América (GDA)?

- Hernán Uribe es periodista y escritor chileno.

Notas:

1) Los reporteros acusados son: Aymara Lorenzo, Pedro Luis Flores, Ana
Karina Villalba, María Fernanda Flores, Miguel Angel Rodríguez y Roger
Santodomingo.

2)Michael J. Copps, “El precio del espacio radioeléctrico gratuito”, en
The New York Times, junio 6/07

Más información: http://alainet.org

Hem d’escriure igual als vells mitjans que a internet?

La transformació del llenguatge i els gèneres periodístics és una conseqüència inevitable de l'aparició de mitjans de comunicació a la xarxa. La interactivitat, el multimédia i la participació són els fonaments. Els periodistes i els mitjans independents hi tenim molt a dir i a aprendre.

David Segarra

L’aparició d’internet ha provocat una revolució en tot el procés comunicatiu i periodístic. Per a la premsa tradicional s’ha aguditzat una crisi que es venia arrosegant des de fa temps: la pérdua de credibilitat per la concentració empresarial i allunyament de la societat, així com la baixada de vendes en el cas de la premsa escrita.

1. Internet i la premsa al ciberespai es caracteritzen per:

Pluralitat: Els vells mitjans empresarials han de competir amb nous mitjans nascuts al si de la xarxa, i alhora amb mitjans alternatius que poden competir amb una mica més d’igualtat d’oportunitats al reduïr-se les despeses. Especialment cal destacar l’aparició del periodisme cívic i de la possibilitat per a qualsevol d’editar weblogs. Ara els mitjans i els periodistes tenen molt més difícil amagar i ocultar realitats que corren de manera lliure i massiva per internet. Les pròpies fonts emiteixen directament, així com els que abans només podien ser lectors passius.

Multimédia: La confluència de tots els mitjans: escrit, fotogràfic, ràdio i televisió, provoca que els mitjans i els periodistes s’hagen vist obligats a adaptar-se a un periodisme amb diversos nivells complementaris. Les televisions a la web ofereixen text, audio i imatge de video, però resulta que les ràdios i els periòdics també. I els nous mitjans com Vilaweb o els mitjans alternatius ho venen fent des de el seu mateix naixement. El periodista d’avui necessita ser multidisciplinar i capaç d’una adaptació i formació continua en un món accelerat tecnològica, política i culturalment.

Interactivitat i participació: Internet permet, i per tant obliga, trencar la línia tradicional unidireccional Emissor-Receptor. Allò que a l’inici van impulsar els mitjans alternatius com van ser xats, debats, comentaris a les notícies o publicació de fotografies i textos dels lectors ha sigut ja adoptat pels mitjans convencionals. El periodista cau de la torre de marbre i es veu obligat a conversar i a escoltar la pleb. El periodisme es transforma d’un monòleg total a l’inici d’una conversació.

Col·laboratiu: Els mitjans ja no només cal que citen la font. A internet és necessari posar els links-vincles directes provocant que un mitjà estiga redirigint-te cap a altres punts de la xarxa. La navegació és una de les claus. D’aquesta manera les aliances entre empreses, mitjans i webs és inevitable. A un nivell ciutadà l’aparició de sistemes col·laboratius com els wikis o mitjans redactats en la seua majoria pels lectors com indymedia.org o lavanc.com que alhora col·laboren entre ells fa néixer el lector participatiu i les xarxes de mitjans afins.

Inmediatesa i universalitat: 24 hores al dia i a tot el planeta. Així és com s’estén la informació a la xarxa global, i a aquesta realitat, només comparable en el passat a la cadena CNN, és a la qual s’estan adaptant els mitjans. Avui les webs s’actualitzen permanentment i tenen un impacte mundial. El periodista cal que siga conscient d’aquesta realitat: quan escriu no ho fa només per als lectors d’una determinada ciutat o país, sino que el receptor és ara qualsevol persona a qualsevol lloc del món que entenga la seua llengua.


2. Aparició del periodisme ciutadà:

Les característiques pròpies d’internet han permés l’aparició de noves formes de periodisme i comunicació que transformen la manera d’informar i que afecten tant al periodisme en general com al periodista en concret.

L’aparició de les multituds intel·ligents (cooperació de superusuaris o ciutadans actius a internet) revolucionen la manera de treballar dels periodistes, que si no s’adapten i aprofiten les seues estructures, poden ser superats per aquells.

De l’11 al 13 de març davant de les mentides del govern respecte a l’atemptat d’Atocha, la majoria de grans mitjans es van plegar a les pressions i van publicar la falsa tesi de l’autoria d’ETA. Van ser els mitjans alternatius, els blogs i els superusuaris qui es van aliar en una multitud cooperativa que va poder estendre de manera massiva, d’internet als carrers, la demanda de conèixer la veritat i responsabilitzar el govern. A València, cap mitjà va informar, ni qüestionar la versió oficial. Només l’aliança entre radioklara.org, lavanc.com i una gran quantitat d’activistes polítics i cibernautes va poder mobilitzar milers de persones als carrers per exigir una informació veraç. Mentre els periodistes tradicionals restaven desorientats dins les seues redaccionws, desenes de periodistes-ciutadans estaven unint les mobilitzacions del carrer, els dubtes i hipotesis sobre l’autoria de l’atemptat amb internet a través de textos, audio i imatges. La cobertura alternativa es va produïr permanentment, inmediatament i de manera col·laborativa, participativa i multimédia. En eixos dies l’audiència del xicotet periòdic alternatiu lavanc.com es va apropar a la de la web de Levante, principal diari valencià.

En canvi al 2005, durant la cobertura dels atemptats a Londres, els mitjans ja havien aprés la lliçó. Havien aprés que a internet no es pot aturar el flux d’informació, i que el seu paper és precissament controlar-ho canalitzant-lo. D’aquesta manera les webs dels grans mitjans demanden actualment la col·laboració dels seus lectors per a que els envien fotografies, videos, opinions i relats. D’aquesta manera els mitjans s’iniciaven realment en el ciberperiodisme. Els periodistes entenien que ara per a redactar les seues notícies, tenien que tindre en compte no només a les fonts oficials, però també a la ciutadania.

Així es produeixen diversos canvis que els mitjans i periodistes han de tindre en compte com ens mostra Juan Varela de Periodistas 21:

La informació és una conversa: és a dir un diàleg bidireccional. El periodista construeix les seues informació permanentment, modificant-les en base també a les aportacions de lectors i superususaris. El periodista cal que incidisca en la conversa, l’anime i recollisca els seus fruits.

Superusuaris: l’aparició de ciutadans actius, malgrat no ser periodistes, provoca un flux informatiu i polític que no es pot obviar. Aquestes persones són una fussió entre activistes i líders d’opinió i al periodista l’interessa establir aliances amb elles si vol mantindre la legitimitat i la credibilitat.

Weblogs i mitjans alternatius: serveixen al periodista per ampliar les seues fonts i poder entendre millor la realitat des de punts de vista extremadament diversos. També serveixen per pulsar l’opinió de les comunitats virtuals i de sectors ciutadans amb opinions pròpies.



2. Adaptació del periodisme a la xarxa:

Els periodistes que treballen a internet tenen origens diversos: ens trobem amb els vells periodistes que intenten adaptar-se al nou mitjà, als joves periodistes que han començat treballant a internet, als joves periodistes alternatius i als periodistes independents que treballen des d’internet. Tots ells tenen uns potencials i febleses pròpies. Però el que tots representen és la nova societat en xarxa que Manuel Castells descriu. Tots ells tenen ara altres directius importants: el públic, els lectors, l’audiència, les multituds i els superusuaris. Vicent Partal opina que "el periodista té, tindrà, per funció endreçar el flux informatiu i crear canals a través dels quals la gent puga entendre on és aquella informació que cerca i necessita. Informació que ell no ha creat, que ha estat creada per les fonts, però que ell ha descobert i posa de relleu, fins i tot (i aquesta és una eina vella) posa en context".

Per altra part, avui el ciberperiodista sap exactament quanta gent llig els seus articles i es sotmet, com la televisió, al judici de l’audiència. De la mateixa manera el periodista al publicar una notícia sap que serà comentada, discutida i complementada pels propis lectors a través de la web o el correu electrònic o inclús mitjançant weblogs creats a tal efecte. Aquests canvis s’han de veure, no com una amenaça, sino com una oportunitat.


3. Nou canal, nou llenguatge, nous géneres:

Amb l’aparició, al seu moment, de la ràdio i televisió, els mitjans van evolucionant, i per tant el seu llenguatge i formats. Internet hereta el conjunt de tradicions periodístiques i crea de noves. Les condicions i possibilitats que ofereix la xarxa generen nous usos i maneres de comunicar-se. La no-linealitat, la interactivitat i el diàleg provoquen el naixement de nous géneres i d’una transformació de la manera de treballar-los. Els vincles, l’hipertext, els infogràfics animats converteixen els antics géneres en elements d’un tot informatiu, trencant l’aïllament dels articles per convertir-se en branques d’un mateix bloc temàtic hipervinculat i multimèdia.

D’aquesta manera el desenvolupament d’un esdeveniment d’actualitat comença amb informacions breus i les primeres fotografies. Poc a poc es va contrastant la informació i vinculant-la a fets i protagonistes passats relacionats. L’anàlisi comença a desenvolupar-se. El text amb la primera notícia és un vincle més de tot un arbre informatiu que anirà sumant infogràfics, video i audio, més tot tipus de géneres escrits com la notícia, la crònica, el reportatge i l’opinió. Tot en conjunt s’estructura com un monogràfic o bloc temàtic interelacionat.

Però també la pròpia manera d’escriure s’adapta al nou canal i a l’element físic de la pantalla de l’ordinador amb característiques molt diferents al paper o la mateixa televisió. Degut a les condicions d’emissió de llum i radiacions dels monitors la lectura és més difícil i els textos es van reduïnt a unes aproximàdament 25 línies. El text es recomana que s’escriga amb frases curtes, clares i concises.

Malgrat la reducció de l’extensió dels articles no per això es redueix la informació, ans al contrari augmenta gràcies als hipervincles a les fonts i tot el context de la notícia. Es tracta de desglosar al màxim la informació, tenint la possibilitat de passar als aspectes que més interessen al lector amb un simple link. El que ja es va iniciar fa temps al paper de potenciar la fotografia i els elements gràfics esdevé norma obligatòria a internet.

El que sí és cert és que els mitjans a internet són eminentment informatius i la inmediatesa fa que com passa a la televisió, no valore i no siga el mitjà idoni per al periodisme literari a l’estil de Kapuscinski, García Márquez o Galeano, que segueixen llegint-se millor a un periòdic de paper o a un llibre.

Els nous géneres:
Els géneres tradicionals s’adapten paulatinament al nou mitjà amb un nou llenguatge, però allò més relevant és la generació de nous géneres, impensables fins el moment.

Fòrum:
Centre de debat que, amb la moderació, o no, d’un periodista, es discuteixen les notícies, l’actualitat política o qualsevol tema d’interés que proposa el mitjà. Com els antics Ateneus, els fòrums esdevenen centres d’intercanvi d’idees i informació que en molts casos li serveixen al mitjà i els periodistes per pulsar l’opinió de la societat o per obtindre noves informacions.

Xat:
Similar al fòrum, però amb la diferència que es produeix en un horari determinat, convertint-se per tant en un debat o discussió en temps real. En ell pot participar algun periodista o personatge d’actualitat en nivell d’igualtat amb els lectors.

Entrevistes dels lectors:
Com el xat, s’anuncia en un dia i hora concreta l’entrevista a un personatge d’interés on seran els lectors qui faran de periodistes entrevistadors. D’aquesta manera les limitacions i punt de vista del periodista s’espandeix a les múltiples possibilitats que dona l’accés dels lectors. Com en els anteriors formats, el mitjà pot censurar o filtrar les aportacions, tal i com es fa amb les trucades a ràdio i televisió.

Notícies dels lectors:
En alguns mitjans comercials innovadors i en altres mitjans alternatius existeix la possibilitat de que els propis lectors siguen autors i editors de les seues notícies. Així, els lectors envien ressenyes d’actes polítics o culturals, en ocasions acompanyats de fotografia. El mitjà pot elegir fer-ne un filtre basat només en el respecte i l’educació o, com fan els mitjans comercials, en base a criteris empresarials i polítics.