Els dos costats de la tanca de Guantánamo

Breu ressenya comparada de ¡Viva Cuba! i Camino a Guantánamo.

Passa de vegades que la poc innocent coincidència ens posa al davant nostre dues opcions tan oposades que arriben a trobar-se físicament a un mateix lloc. Aquesta aparent paradoxa és una de les veritats més simples de la vida humana. El somriure d'un xiquet que fuig lliure i els ulls tèrbols d'un jove que mai sap si tornarà a caminar lliure es troben a la mateixa illa de Cuba. Separats només per tanques de fils d'aram. Separats per un altre mur físic i simbòlic. Un mur que separa barbàrie de civilització. Innocència i brutalitat. Així són aquestes dues pel·lícules que ens parlen de dues de les infinites cares de l'ésser humà.

Un documental dramatitzat amb les víctimes com a actors
El documental del britànic Winterbottom ens conta la història d'un grup de joves britànics d'origen paquistanés que per culpa de la seua ingenuitat acaben trobant-se inmersos en la invasió d'Afganistan. Tenint com a objectiu la boda d'un d'ells a Paquistan, creuen la frontera i comencen el seu particular descens a l'infern. De la relativa tensió dels suburbis anglesos el grup d'amics es troba cara a cara amb el foc i la mort en les nits dels bombardejos nord-americans. El caos de la caiguda del règim dels talibans és el preludi que acabarà conduïnt els joves a una kafkiana i terrorífica estància de més de dos anys al camp de concentració de Guantánamo.

En quest punt és inevitable destacar que la base militar i la presó estan en territori cubà ocupat pels Estats Units. De fet, el seu caràcter colonial i al·legal és on el govern Bush s'escuda per tal de no tindre que aplicar cap codi legal als presoners.

El documental reconstrueix de manera dramatitzada totes les penúries dels britànics. Però el més admirable, i que de fet és tot un exercici d'exorcisme psicològic, és que són les pròpies vítimes qui fan d'actors de si mateixes. Els tres de Tipton recreen, i reviuen, els interrogatoris i les humiliacions a les que van ser sotmesos. Però el més impactant és el grau de verosimilitud i realisme que aconsegueixen les escenes de tiroteigs, bombardejos i especialment la tensió emocional als interrogatoris i les tortures.

Guanyador de l'Ós de Plata del Festival de Berlín, el director destrueix definitivament les artificials fronteres entre la ficció i el documental per reconstruïr magistralment una història agafant el millor de cada camp.

L'objectiu del director i dels involuntaris protagonistes és que repetint la seua història davant els ulls de milions de persones s'evite que es repetisca amb altres víctimes senses espectadors.

Una fàbula d'innocència i realisme

A anys llum en la mateixa galàxia humana ¡Viva Cuba! és un preciós i simple conte de xiquets per a xiquets. Fet que no fa que els ja més crescudets puguen veure-la. Ben bé tot el contrari. La coproducció cubano-francesa és la universal i eterna lluita per la llibertat, l'amor i l'amistat, però molt originalment adobada amb dòsis caribenyes d'independència i rebel·lia infantils front el món que els rodeja. Dotada d'una fotografia meravellosa, la parella d'amics va recorrent tot Cuba, des de La Havana fins arribar a l'altre extrem de l'illa (Ben a prop de Guantánamo). L'actuació dels xiquets és molt bona i emocionarà per igual a pares i fills.

El conflicte apareix quan la mare de Malú, cristiana i d'origen privilegiat, vol emigrar de Cuba a un país estranger. La xiqueta s'uneix al seu amic Jorgito, de família castrista i de províncies, per fugir de les dues famílies en busca del pare divorciat per tal de que evite que se l'emporten fora del país. D'aquesta manera inicien un viatge iniciàtic en una road-movie infantil on van trobant-se tot tipus d'aventures.

Amb un rerefons clarament polític i simbòlic, malgrat estar dirigit cap els xiquets, qüestiona la manca de diàleg entre pares i fills i per extensió als grups socials i polítics. Al mar de pel·lícules, no ja violentes o competitives sinò simplement buides, amb les que inunden el mercat infantil aquesta pel·lícula brilla amb llum pròpia al oferir reflexió, bellesa, espontaneitat, naturalitat i poesia precisament en aquest món en el qual vivim. Sorprén realment que en ple segle XXI encara es facen històries així.

En aquest món confús i inabarcable, les dues cares de la tanca de Guantánamo, a la mateixa illa, en mostren com brota i mor la innocència.

Poques vegades el cinema i el destí han creat una més clara metàfora del món i la vida.