Catalunya, Boadella i la Cort de Madrid

A la tranquil·la i pereçosa ciutat de Girona del diumenge al matí es representava una estranya obra. Un nou grup dit Ciutadans de Catalunya realitzava un acte a l’aire lliure on denunciava la persecució que patien els seus membres. Quin era el seu delicte? Simplement defensar una visió diferent d’Espanya a la del Régim.

David Segarra

El genial Albert Boadella, guionista, director i actor principal s’interpretava a si mateix rememorant el seu passat de lluita antifranquista. Un combat que avui continuava amb encara més intensitat. Amb la diferència que ara la por dins la societat catalana era molt més gran que fa trenta anys. Hi havia alguna cosa avui que superava el terror de la dictadura de Franco. L’autor assenyalava el centenar d’independentistes que, rodejats per la policia catalana, l’amenaçaven amb paraules i cartells de paper. I l’acusaven de feixista!

Com podia màgicament un antifranquista esdevenir en aquell insult tan greu i lleig? Dins el muntatge, ple de simbolisme, el grup de maulets havien col·locat dues imatges d’En Boadella i el seu company Arcadi Espada conduïnt un tanc de cartró de l’exèrcit espanyol. A uns pocs metres, l’amenaçat declamava en mig del ciment i la suor: “democràcia i nacionalisme no casen bé”.

Els acusats de nacionalisme van alçar els ròtuls on havien recollit els millors aforismes de Boadella: “Quan l’Estat no pot treure els tancs al carrer davant de la desobediència (nacionalista) és una situació complicada”, i d’Espada: “Si els catalans volen ser com Montenegro que vagen pensant en una bona guerra civil”.

Confús per paraules impensables d’insígnes demòcrates em vaig allunyar dels radicals en busca de respostes dels Ciutadans. Entre ells em va sobtar la profussió, no gens habitual a les comarques gironines, de l’ABC sota el braç i de novíssimes samarretes i gorres de la selecció espanyola. Que volia dir tot allò? Que pretenia expressar el director amb aquella escenografia? Boadella, insondable, s’amagava darrere d’un núvol de tabac.

Al nivell zero la veu dels Ciutadans arribava clara: “la manifestació d’ahir a Madrid ens va eixir genial!”. Caram! Si van participar també a la gran obra col·lectiva de l’AVT i el PP. “És vergonyós com ells (els acusats de nacionalisme) poden treure les seues banderes anticonstitucionals i nosaltres no podem treure la nostra amb l’àguila”, clamava indignada una Ciutadana.

Aquesta frase era la clau per desxifrar el complex i ric llenguatge dels Ciutadans. Els franquistes de tota la vida havien evolucionat fins deixar-se liderar per un antifranquista de tota la vida. El Régim que els perseguia es tractava d’una aliança entre un tal ZP, els Maulets, Roviretxe i la ETA! Quin enginy! Quina creativitat i quin guió més original!

També va ser tota una sorpresa com els nacionalistes van terminar la seua actuació amb el cant dels Segadors i la Internacional en un espectacular joc d’anti-antítesi molt avantguardista. És de destacar la bona acollida que va tindre entre la premsa especialitzada l’actuació del nou grup Ciutadans. La qual cosa no es pot dir del grup revolucionari que els va acompanyar el qual va ser molt pobrament qualificat per les millors plomes periodístiques. Per altra part és de lamentar que, com ja vé sent habitual, les bones crítiques a les obres d’Arcadi i Albert no vinguen acompanyades d’un éxit de públic.

En definitiva, una magnífica obra de teatre que recull i renova el concepte de neollengua orwellià. La guerra és pau. El català persegueix el castellà. Les dones maltracten els homes, i per supost els negres esclavitzen els blancs! Només un nacionalista no ho podria entendre!

Però en mig de tants jocs de paraula, vidres de colors i focs d’artifici, finalment tot és més simple del que sembla. Per entendre i comprendre els Ciutadans només cal llegir i escoltar tot el que diuen però just a l’inrevés. Boadella no enganya ningú. Només pensa i s’expressa a l’inrevés. Com Aznar. Els catalans amaguen armes de destrucció massiva. Algú ha de fer riure.

Oh mestre de les paradoxes, defensor dels poderosos oprimits: el Regne de Castella no t’oblida. Esperanza Aguirre llença la seua crida mesetària. Que continue l’espectacle! La cort de Madrid reclama el bufó català.

*Totes les frases entrecomillades van ser vistes o escoltades directament per l’autor el diumenge 11 de juny del 2006 a la ciutat de Girona