Plora la barraca que no és barraca

A la terra d'on diuen que era Basset, i on te el seu únic i oblidat monument a la vora del mar, va passar fa no molt una curiosa història.

Fa ja anys, en vista de que les fàbriques, els edificis i la ciutat s'estaven menjant poc a molt tota l'horta, un grup de llauradors va construïr una barraca a l'entrada nord. Ho feren al poble però a la part més allunyada de la ciutat, que infinita, hauria d'engolir-los. Aquesta era una barraca treballada a la manera tradicional. La regalaren al poble i durant anys quedà com vigilant la triple frontera formada entre el blanc de les cases del poble, el gris del polígon i el verd de l'horta que vorejava l'antigament indòmit barranc del Carraixet.

Però en això que arribà al poder un alcalde que es deia popular i va batejar Alboraia com a Portal de l'horta. Aquest alcalde, com molts que l'havien precedit, va voler refer la vila a la seua imatge i semblança. Els seus somnis es podien fer realitat! La butxaca seria testimoni fidel.

Amb eixos somnis i fantasies es decidí a construïr una nova casa de la cultura. Els altres pobles de la comarca envejarien aquest nou monument al progrés. I quin millor lloc per a la nova cultura que a sobre mateix de les cendres del passat?. Quin millor lloc que a la triple frontera?. La cultura seria com una unió del millor de cada món. Un edifici intel·ligent, modern, pletòric, vibrant. El futur li recordaria i la seua memòria seria viva eternament. L'alcalde somreia nerviós mentre passejava per la plaça del poble i saludava el retor.

Aquest símbol de la nova era, com el pàrquing, el centre comercial, els hotels i tants altres avenços, calia que s'edificara sobre el passat. El futur era ara es deia i no podiem continuar sent uns pobres moros que encara llauren la terra. Així que la millor opció per la nova casa de la Cultura va ser just al damunt de la barraqueta dels llauradors.

Però, no penseu que l'alcalde era un dèspota sense ànima ni sensibilitat. Per a res. Entusiasmat pels avanços de la ciència, va inspirar-se en el cas que havia vist per televisió: la clonació d'éssers vius. Si havien pogut repetir la vida perquè no també repetir la barraqueta i així que no es perguera del tot?. Però aquesta vegada no es faria amb materials bruts i antiquats com palla, canyes, fang i calç. Seria una barraca moderna: igualeta per fora, però robusta i neta com a ensenya d'una nova era de renaiximent i progrés. Es construiria amb ciment i taulells. Igualeta a l'altra.

I pensat i fet! En pocs dies va ser destruïda l'antiga barraca i s'alçà la nova. Igual, idèntica, exacta. Només va canviar la situació que es trasllada al sud, saludant l'arribada de les noves carreteres i edificis de la ciutat, que cada any estava un camp més prop.

Tot anà bé. La barraqueta ben blanqueta i amb el seu blau mediterrani resguardant finestres i portes saludava amb el millor somriure els camions i els cotxes que l'envoltavan. Pocs la miraven, però no l'importava.

I després la primavera arribà l'estiu.

I la tardor.

I una nit el cel s'obrí com feia temps que no ho feia. L'aigua del mar i les muntanyes tornà al seu cicle i regà els camps, plenant sèquies i barrancs.

Però com en les antigues novel·les, els llamps i l'aigua enviats, qui sap per qui, en mig de la foscor compliren una antiga missió. I aquesta nova barraca que pareixia tan viva com l'original va començar a perdre la seua pell i la blancor de les parets que es desfeien deixà pas a unes ferides terroses. El blau es desfeu, tacant la lluenta pintura.

I així es quedà fins que el sol tornà a eixir, miraculosament com sempre ho fa.

Algú comentà com el blau de les finestres plorava, com queien les gotes tacant les façanes amb llagrimes blaves.

I sí, l'alcalde tenia raó: la barraca tenia vida. Però, com l'ovella clònica de la televisió, va neixer malalta. Va neixer sense estima.

Va neixer per no viure.

Per això va plorar la barraca que no era barraca.

Només uns pocs vellets, algun que altre borratxo i un boig que passà per allà se n'adonaren.


David Segarra. Benimaclet-Alboraia 2005
Gràcies a una poètica observació de Xavier Ginés